Viarany al Pirineu Occità
Un any més Viarany visita el Pirineu en estiu. En concret, la part occitana, en l'alta Arieja, on l'objectiu eren els Tres Senhors, la Pica d'Estats i la Dent d'Orlú. Foren cinc viaranyers de la Vall d'Albaida, l'Horta i la Safor.
Els Tres Senhors 2199 m
La pujada s'inicià per una fageda on també poguérem gaudir dels nabius que estaven al seu millor moment. En un punt el bosc s'obria a un bonic prat on es podien observar les restes d'una catastròfica allau: arbres, branques i roques per tot arreu.
Més amunt, quan arribàrem al coll: boira, boira i més boira. El mateix al cim. En estes circumstàncies, és millor no anar sol i amb el GPS. Això va fer una excursionista francesa que s'incorporà al nostre grup en la baixada.
La baixada va ser molt ràpida entre pedres i prats per l'estany Blau, i més endavant de nou al bosc mixt de fajos i avets.
La Pica d'Estats 3143 m i el Montcalm 3077
Des de l'estany de Solcem, s'intentà l'ascensió per la cara E en una sola jornada, donat que per la cara occitana habitual (S), la del refugi de Pinet, hi havia programada una marató i era impossible la pernocta.
Amb una boira matinal a les 8:00, i una previsió de millora cap a migdia, pujàrem els primers 800 m dels 1500 de desnivell total previst.
Una vegada ascendits els primers centenars de metres i endinsats totalment en els núvols, ens trobàrem enclavats en un paisatge vertical; amb un fort pendent, cobert d'una llarga i verda herba banyada, que tapava per moments la poc transitada traça del sender que seguíem, i que poc a poc transferia els seus milers de gotetes a les botes i pantalons dels muntanyers.
Amb l'ajuda del GPS per guiar-nos entre la boira, que anava cada volta més passant a pluja fina en comptes d'escampar, intentaríem assolir el primer objectiu de l'estany de Riufret, a 2400 m, on hauríem de prendre la decissió de continuar o no.
El fet que no es veiera a més de 50 m, fins al punt de no trobar ni el mateix estany, i que confirmàrem la poca fiabilitat de les previsions que anunciaven millora, precipitaren que a 2500 metres haguérem de pegar mitja volta.
Una baixada tècnica, tant pel pendent com pel terreny ja molt esvarós i cobert d'herba, foren la cloenda de l'ascensió frustrada a la Pica. Tanmateix, contents per haver-nos estalviat, almenys mitja jornada d'esforç, fred i humitat sense la recompensa de les vistes d'este emblemàtic pic del Pirineu.
La Dent d'Orlú o pic de Brasseil
Una jornada assolellada, compensà el dia anterior. El cim de la Dent ens esperava després d'una breu però forta ascensió.
Per al seua cara nord-oest, ens endinsàrem en un bell i humit bosc de fajos, avets, pins i bedolls. Superant este primer raiguer arbrat assolirem un llom només poblat per ginebres i altres arbustos baixos que permetien vore tant el Pirineu com l´últim tros de pujada fins el pic, el més empinat.
Este tram seguia una pujada entre roques quasi verticals i el fang que es formava amb l'aigua que baixava aprofitant la traça humana del sender, acompanyat pels pocs bedolls que s'enfilen a estes altures. Amb ritme pacient i prudent, superàrem la darrera roca i... voilà, el cim.
Unes extraordinàries vistes des d'esta magnífica mola vertical, punt de trobada de centenars d'escaladors: el Roc Blanc, el Montcalm, la Pica d'Estats, els Tres Senhors, el pic de Tristaina, el Comapedrosa...
Un bon final per compensar el persistent mal oratge d'este anòmal agost occità.