L'Alt de les Barraques, sostre del País Valencià

Aquest dissabte, 11 bípedes i 2 quadrúpedes, vinguts de la Plana Alta, el Camp de Morvedre, els Serrans, l’Horta, la Costera, la Safor, la Vall d’Albaida i la Marina Alta, vàrem recórrer un dels paratges més intactes i millor conservats del nostre país. Un paisatge d’alta muntanya junt a la serra de Javalambre a la comarca del Racó d’Ademús.

Van ser 22 km de ruta amb poc més de 1000 metres de desnivell acumulat, que no van pesar als peus, ja que els paisatges i la suau ascensió al sostre del País Valencia ho evitaren.
Després del cafenet i quinze minuts de retard començàrem a la plaça de la Puebla de San Miguel. El nostre primer objectiu eren les espectaculars sabines centenàries. El paratge on estan s’anomena “las Blancas” perquè  en aquest lloc podem trobar moltes sabines amb el tronc d’aquest color. Destaquen tres d’elles per la seua grandària i bellesa. Un cartell ens indica que estem davant uns arbres de més de 800 anys que ens fan volar la imaginació.

Les nostres petjades ens van portar pel barranc de la Saladilla, on a poc a poc anaven obrint-se vistes a les valls dels barrancs propers, on els pins rojos i les savines de muntanya feien gaudir les nostres retines d’un lloc realment màgic.
Quasi sense adonar-nos-en vàrem aconseguir arribar al Collado del Buey, des d’on ja podíem veure el geodèsic del pic. Una llàstima que la pujada des del coll al cim no estiga senyalitzada perquè així s’evitaria que la gent elegira camins diferents amb el perill d’acabar xafant el timó reptant, endèmic del lloc.
Les fotos obligatòries al cim, les bones vistes (Javalambre, l’observatori d’Aras, el Pic Gavilán, etc.), el bon temps i el dinar varen fer que passàrem una bona estona a 1836 metres, que és l’altura a la que està el Alto de las Barracas (o, erròniament, Cerro Calderón per als topògrafs que feren els primers mapes), punt més alt del País Valencia, i tan sols 23 metres més alt que el Penyagolosa.

  
Després de gaudir d’aquest paratge tant bonic ens disposàrem a fer la baixada, férem un descans als peus del pi de Vicente Tortajada, declarat arbre monumental gràcies a aquest home que va aconseguir que la cobdícia humana no el tallara per aprofitar la fusta d’aquest espectacular pi de més de 250 anys.

A la fi, un descens ràpid va fer que en poc temps es veiérem asseguts a la plaça de la Puebla de San Miguel fent-nos una merescuda cervesa fresca i comentant les anècdotes del dia.